Cookie Consent by Free Privacy Policy website L'evolució del Museu - Museu del Ferrocarril de Catalunya
Edifici de la Rotonda

De la prehistòria a la gènesis del Museu

La gènesi del Museu del Ferrocarril de Catalunya es remunta a l'any 1972. Parteix d'una iniciativa de l'Associació d'Amics del Ferrocarril de Barcelona, arran de la celebració del XIX Congrés de Modelistes Europeus del Ferrocarril (MOROP) per aquesta raó es va decidir reunir a Vilanova una àmplia exposició de locomotores de vapor.

El motiu de triar la capital del Garraf va ser per l'existència d’un antic dipòsit de locomotores que havia deixat de funcionar l’any 1967 i que permetia disposar d'un pont giratori, dipòsits d'aigua i una Rotonda per a guardar les màquines. Les instal·lacions vilanovines van tenir una gran activitat des de finals del segle XIX fins a meitat del XX i, és un fet, que van atreure a empleats ferroviaris de tot l’Estat a aquesta ciutat, arribant a ocupar a més de 900 professionals. Sens dubte el ferrocarril va marcar la història contemporània de la població.

Un cop aprovada la iniciativa de fer una exposició a les vies del complex ferroviari de Vilanova, Renfe va traslladar vehicles de diferents indrets de la península per a la seva exhibició a la ciutat. Finalitzat el Congrés Internacional la majoria d’aquest material quedaria estacionat sent l’embrió del futur museu que encara trigaria a materialitzar-se.

L’any 1981, coincidint amb el centenari de la línia de Barcelona a Vilanova i la Geltrú, Renfe i la Generalitat van promoure la creació a Catalunya d'un museu del ferrocarril amb un model de gestió compartida. Després de la firma d'un primer conveni de col·laboració, al que posteriorment s'incorporaria l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, s'acorda el repartiment de les actuacions necessàries per a l’obertura del Museu. La Generalitat va rehabilitar l'edifici de la Rotonda i va convocar un estudi arquitectònic d'idees per a la intervenció integral que transformés el dipòsit de locomotores de vapor en un veritable equipament cultural, un concurs que no arribaria a resoldre’s perquè el propòsit inicial de gestió participada va acabar truncant-se. Per la seva banda, Renfe va restaurar els vehicles amb la col·laboració d’una escola-taller municipal i va incorporar l’edifici fora d’ús de l’economat com a espai de recepció i serveis.

El Museu va obrir les seves portes el 3 d'agost de 1990 per la voluntat de l’Ajuntament i de Renfe, però sense un pla d’intervenció global, ni una organització, ni un fons que convertís el vell dipòsit i l’edifici de serveis en un Museu de debò. El factor clau que va fer possible la seva evolució i desenvolupament els primers anys va ser la passió, la tenacitat, la generositat i l’empenta de diferents persones i experts del món ferroviari. A partir de 1993, quan Renfe passa la gestió a la fundació cultural especialitzada en el ferrocarril, es va començar a professionalitzar el seu funcionament.

Renfe l’any 1993 li encarrega la gestió a la Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Va ser a partir d’aquell any quan es va formalitzar l'existència del Museu com a tal, assignant uns primers recursos econòmics i humans, fixant un horari d'obertura al públic, preus, un protocol de funcionament, un primer inventari i la creació de l’Audiovisual “Puja al tren de la història” que va aconseguir el premi internacional Laus a la excel·lència en la comunicació audiovisual.

De dipòsit de locomotores de vapor a Museu del segle XXI

Del 150 aniversari al 200

L’any 1998 es celebra el 150 aniversari de la primera línia Barcelona-Mataró i la Fundació es planteja la commemoració com l’oportunitat per donar també un impuls al Museu. A partir del l’any següent s’estableix un nou programa d’exposicions i d’ activitats per a diferents públics, en especial pel escolar. Es també quan la Gran Nau, construïda en els orígens del ferrocarril de Vilanova (1881), s’incorpora definitivament al Museu. Al 1999 s’inscriu al Registre de Museus de la Generalitat de Catalunya amb el número 114.

En els deu anys següents es realitza una tasca sostinguda de consolidació de l’equipament com un espai dinàmic al servei de la societat i d’establiment de vincles externs, així com de preservació i documentació patrimonial i de rehabilitació arquitectònica. Es van crear diferents àmbits a l’edifici de l’economat, com va ser la biblioteca-hemeroteca, l’arxiu i la reserva.

Va ser en aquest període que es van rehabilitar i recuperar dues edificacions històriques: l'antiga nau del taller de subministraments, com a Espai Segle XXI (any 2000), i un dels dipòsits d'aigua, com a Espai Gumà (2006). De igual manera se incrementaria la infraestructura amb tres noves vies per poder créixer i incrementar en nombre de vehicles preservats. Es van incorporar setze vehicles a la col·lecció inicial, entre d’altres elements patrimonials; es construirien o adaptarien deu passarel·les per a la visita al material; es var instal·lar el Parc de la Vall de Núria a l’exterior, obsequi de FGC en el 75 aniversari del Cremallera; i es va transportar el gran mural de l'escultor Josep Maria Subirachs creat per a l'estació de Sants. En quant a restauracions va haver-hi més de 25 intervencions en material històric rodant fins el 2008.

Tot i les actuacions realitzades en aquest període en diferents àmbits (educatiu, comunicació, conservació, documentació...) continuaven pendents les inversions essencials per convertir les instal·lacions de l’antic dipòsit en un veritable museu accessible i modern.

L’energia de la col·laboració

Després d’aquests anys de progrés, és durant la crisi econòmica quan es produeix el punt d’inflexió. La decisiva cooperació en el projecte d’una sèrie persones i de les institucions que representaven, van fer possible encarrilar el futur Museu. En el següent enllaç es poden consultar les organitzacions que col·laboren a fer possible el somni de impulsar un museu del ferrocarril del segle XXI.

En el 2007 el director del Sistema Territorial del mNACTEC, Eusebi Casanelles, va concedir una subvenció de la Generalitat de 30.000 € per a l’elaboració d’un avantprojecte integral. La col·laboració de l’àrea de patrimoni de l’ADIF, com titular de les institucions, va permetre fer un Master Plan per convertir l’històric complex ferroviari en un veritable Museu. L’arquitecte José Ramón Pastor, responsable de la rehabilitació de l’Estació de França, va ser el que, per part d’Adif, va dirigir tots els projectes i obres dels anys següents que va executar l’arquitecte, Jordi Roig.

En el mateix període, el diputat vilanoví al Congres dels Diputats, Carles Campuzano, després d’una visita al Museu en la que detecta la potencialitat d’aquest actiu del territori, presenta una esmena als Pressupostos Generals de l’Estat de la que derivaria una aportació de 450.000€ en el 2009 i de la mateixa quantitat al 2010. Els 900.000€ van permetre fer rehabilitacions d’urgència en dues de les edificacions més emblemàtiques i deteriorades: la Nau del Pont-Grúa i la Rotonda, a l’hora que la realització de dos projectes executius per poder continuar en el futur les intervencions.

El conveni de l’any 2010 entre l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, la Fundació dels Ferrocarrils Espanyols, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) va ser un acord que recordava al primer que es va signar als anys vuitanta. Encara que sense incorporar dos aspectes cabdals: la gestió compartida i el compromís econòmic, va ser una mostra pública de voluntat de col·laboració per a la promoció i el desenvolupament del futur Museu del Ferrocarril.

En els anys següents es van executar les obres del Ministeri de Foment, mantenint el Museu obert. El resultat va ser un creixement constant de visitants, més destacable a partir del 2013, malgrat el complex context econòmic i la davallada general de públics de la majoria de museus.

En el clima de cooperació establert a finals del primer decenni del segle XXI, el mateix any 2013 es va signar un Conveni entre la Fundació i l’Ajuntament per a la utilització compartida de la Nau Pont-Grua fins el 2019. Un acord innovador i pioner en els museus del país que va suposar una destacable inversió municipal en la Nau més antiga i singular del Museu i l’oportunitat de poder ser utilitzada obrint-la a la ciutat.

Dues fites acabaren d’empènyer la vocació educadora del Museu. Per una banda, l’inici del Màster en Sistemes Ferroviaris i de Tracció Elèctrica del Campus de la Universitat Politècnica de Catalunya a Vilanova i la Geltrú, possible per l’estreta cooperació de la UPC amb la Fundació i el Museu, un postgrau que va suposar un pas decisiu per a la capitalitat educativa del ferrocarril a Catalunya. De fet, tres anys després també a Vilanova començaria a impartir-se per primer cop a Espanya un grau mig de formació professional dual en manteniment de vehicles ferroviaris. Amb aquests estudis la capital del Garraf es situa com a primer centre de formació de professionals del sector ferroviari a Catalunya. La tasca educativa del Museu amb el suport de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona i el de Vilanova o amb el Centre de Recursos Pedagògics del Garraf ha contribuït decisivament al coneixement del sistema ferroviari.

Serà també en aquest període quan es consolida la creació del col·lectiu de voluntaris del Museu, una proposta que portava anys gestant-se. Un petit grup de jubilats ferroviaris van començar l’any 2006 a col·laborar en tasques de restauració. La gradual incorporació de persones (no sempre vinculades originalment al món dels trens) per activitats de documentació, difusió o d’atenció als visitants, desembocaria en la constitució el 2009 de l’Associació de Socis i Col·laboradors del Museu (SiC). Una de les seves principals fites va ser la recuperació i rehabilitació del valuós cotxe americà Harlan, una restauració complexa que va suposar una inversió de vuit anys de treballs. Aquest vehicle va poder incorporar-se a la col·lecció expositiva com una de les seves principals joies. Van ser mereixedors de el Premi Bonaplata 2015, distinció que cada any atorga l'Associació de Museu de la Ciència i de la Tècnica i d'Arqueologia industrial de Catalunya, en la categoria d'entitat col·laboradora, com a reconeixement a la seva tasca en la posada en valor de el patrimoni industrial, tècnic i científic.